Hue

Aixi doncs arribarem a Hue cansadissims i aquell horabaixa just cercarem una habitacio on caure morts i descansar. 

Es demati seguent i sota un sol de justicia sen's va acudir anar a visitar el centre historic i la ciutat prohibida de la que va ser sa capital del Vietnam imperial durant la dinastia Nguyen del 1802 al 1945. Despres de caminar deu minuts arribarem a sa muralla on aturarem per cercar una ombra i beure una miqueta d'aigo. Alla sen's va acostar un senyor amb un cyclo, una especie de bicicarro per dur els guiris de passeig. El varem rebre amb un no, pero aquell homenet insistia en que nomes volia xerrar. Ens va explicar que havia estudiat budisme durant 11 anys i que si li agradava molt sa pau, que els doblers no ho son tot a sa vida i coses d'aquestes. Varem pensar que, com que vivia alla i semblava bon tipo, li contractariem una volteta per veure sa ciutat antiga. Li varem demanar es preu i ens va dir que 6 dolars. Ho trobarem car pero varem pensar que era un preu raonable perque mos passejas per tot i fes de guia.

Mos va dur a veure ses portes de sa muralla, que havien estat restaurades com sa major part d'edificis historics ja que durant sa guerra de Vietnam va ser bombardejada per ser un refugi de Viet Congs. D'alla anarem pels carrerons de sa ciutat, on se respirava molta tranquilitat, i aturarem a templets i pagodes. A un d'ells hi havia una emotivitat especial ja que van ser assassinats molts civils refugiats dins el temple. Mentre xerravem dels seus estudis com a monjo se'm va acudir demanar-li que li passava pes cap quan meditava. S'homenet se mos va seure davant i mos va indicar que fessim el mateix. "Buidau sa ment... (i ompliu sa meva cartera, devia pensar) respirau i expirau sentint el so de s'aire". Molt poetic. Molt relaxant. Pero, com vos explicarem mes envant, una estafa.

Abans d'enfilar es cami cap a sa ciutat prohibida, passarem per un jardi tradicional. Una autentica passada: un estanquet amb carpes de colors, un pontet que ho creuava i bonsais per tot. Es tipic jardi oriental idilic. Alla seguerem i ens va escriure una serie de recomanacions d'acord amb s'any que varem neixer, una especie de prediccio de futur mitjansant s'horoscop xines. No li varem demanar que ho fes en cap moment, pero com que quan erem per alla pasturant s'homo ja escrivia, no li varem dir que no. 

Aixi, en haver acabat, anarem cap al recinte imperial, que era lo que de veres ens feia ganes. Arribarem a sa porta i en Toni, com el coneixiem a ell i coneixem a tots els vietnamitas, mos va dir que no trigariem mes de 45 minuts a veure es recinte i que ens podia esperar a fora sense cap inconvenient. A tot aixo ja feia dues hores que mos passejava, quan en teoria haviem d'estar una pel centre. Estiguerem d'acord en que ens esperas i comprarem es ticket d'entrada, de preu una mica abusiu tenint en compte que es patrimoni de sa humanitat de sa UNESCO i se suposa que ja reben subvencions per mantenir-ho. Com per tot hi deu haver algu que s'estigui omplint ses butxaques a costa d'aixo. Es recinte en si era una passada. Els edificis que segueixen en peu, d'una innegable influencia xinesa, eren impresionants tot i que moltes vegades no sabiem si eren temples o restaurants xinos. Altres edificis, pero, es trobaven en estat ruinos o en proces de restauracio com sa ciutat prohibida purpura, de sa que nomes en queden els ciments. Entre una cosa i s'altra varem estar dues hores pasturant per alla dedins, impossible haver-ho vist tot en 45 minuts. Va valer molt la pena venir fins a Hue per fer aquesta visita. 

Quan sortirem, en Toni mos esperava a una ombra i mos va dir que mos tornava cap a s'hotel. De cami, passarem per un museu de sa resistencia a s'exercit d'estats units i mos hi va entrar i, amablement, mos va dir que ens esperava a s'entrada. Alla hi verem fotos, armes i reliquies beliques pero lo mes impressionant eren un helicompter blackhawk, un bombarder i una serie de tancs nordamericans i un parell de canons dels Viet Congs. Tornarem amb en Toni i al cap de 100 metres passarem per unes paradetes al carrer on venien imitacions de reliquies beliques: plaques identificatives de soldats, medalles d'un i altre bandol... com que a na Lua li feia moltes ganes trescar per alla li diguerem a en Toni que aturas, que baixariem alla i ja aniriem a peu fins a s'hotel. Ai ai. Li donarem els 6 dolars acordats i ens va mirar com si l'haguessim ferit de mort. Mos va demanar mes doblers i, evidentment, li varem demanar per que si ens havia dit que eren 6 dolars. Mos va amollar que era perque haviem estat molt de temps. Si, estarem molt de temps, pero perque ens va enganar amb es temps de sa visita al recinte imperial, no mos va dir que ens cobrava per esperar i menys per meditar i escriure pardalades a un boci de paper a sa friolera de 6 dolars s'hora. Sabent ja de quin peu calsen i lo perillos que pot arribar a ser discutir amb aquesta gent li donarem 20 dolars, que encara li varen sebre a poc, i mos n'anarem enfadats, molt  decepcionats amb ell i sense un duro a sa cartera. I noltros que ens haviem canviat d'hotel per estalviar 2 dolars es vespre... Per molt que vagin de bones persones i de comunistes, al final, sa immensa majoria li llepa es cul al tio Sam i als dolars. I mes els conductors de taxi, motos o cyclos que son una mafia que ni a Sicilia...

Com que aquell home mos va robar es pressupost d'es dia en 4 hores no poguerem comprar reliquies. Aixi doncs anarem a fer una cervesseta en honor a sa seva falsetat i a sa seva puta mare :) Tot i aquestes mangarrufes que sempre mos intenten fer no consentim que no mos deixin disfrutar d'es viatge i, a mes, aquestes histories sempre mos serveixen per riure quan les recordam. 

En arribar, anarem d'agencia en agencia i d'hotel en hotel per comprar es ticket de bus cap a Hoi An. Aixo ho feim sempre per que es alucinant com varien els preus per una mateixa cosa. 6, 5, 4 i al final ho comprarem per 3 dolars quan segurament en valgui 1. Aixi doncs, es dia seguent mos aixecarem prest i emprenguerem ses 4 hores dins un bus que semblava una llauna de sardines, pero comparades amb ses 21 que hem arribat a estar, se mos varen fer curtes. A les 12 i mitja arribarem a Hoi An.

Una aferrada i fins a sa proxima!