Mes Pokhara i Kathmandu

Els dies seguents al trekking els varem dedicar a tornar a tornar a la vida. Descansar, dormir a ple i menjar molts de pastissets. Passarem 4 dies a Pokhara abans de partir cap a Kathmandu. Haviem de volar en parapent dos dies despres de tornar de ses muntanyes, pero l'horabaixa seguent, mentre passejavem per el Lakeside trescant per tendes, mos va aturar un home en moto que quan se va llevar es casc varem descobrir que era n'Amit, es nostre guia. Resulta que havia anat per amunt i per avall cercant-mos per dir que haviem de volar aquell mateix horabaixa perque es dia seguent comensava una competicio de parapent i seria impossible volar. Aixi doncs, anarem a l'hotel, mos prepararem i cap al jeep s'ha dit. Una estona despres de pujar es turo mes proper al llac mos aturarem, baixarem, i ferem sa resta de trajecte a peu. A dalt, un clar al bosc de pendent pronunciadissima mos esperava, tot ple de pilots i parapents estesos enterra. Trobarem cadascu es nostre pilot: es meu era un hongares cachondo; es de na Lua, un rus insuls i mal-lletat. Fos com fos, l'important era volar, no amb qui. Aixi, mos enfundarem els arnesos, cascs i guants i, quan es vent va ser favorable, a correr cap avall. Un o dos segons despres ja volavem. Ja en l'aire, a cercar una termica que mos pujas un poc i a fer voltes per contemplar es paisatge. Es una sensacio increible volar sense mes renou que el del vent, com penjant d'un engronxador. 20 minuts despres ja aterravem amb sa sensacio que nomes havien passat 2 minuts.

Al cap de dos dies agafarem el bus cap a Kathmandu. Partirem a les 6 i mitja del demati en taxi des del centre fins a s'estacio i alla mos hi esperava un exercit de venedors de croissants acabats de fer, una de ses millors rebudes que hem tengut mai a cap lloc. Aquesta vegada va resultar ser un bus de lo mes modern i comode, que no pegava gens amb sa carretera, una serp d'asfalt destartalat que varem seguir durant 7 hores. Just baixar del bus a Kathmandu, varem decidir escoltar, cosa rara, a un senyor que se mos va atracar amb un triptic d'un hotel que mos prometia que era barat i que mos pagaven es taxi fins alla. El varem anar a veure i va resultar ser dels mes barats de sa zona i, a sobre, tenia tele!! Dies despres, mos n'adonarem per que era tan barat. Hostes que cridaven, dones de dubtosa reputacio, estalactites taronges al sostre del bany... pero hem dormit a llocs pitjors.

A Kathmandu mos varem cansar de recorrer Thamel, es barri de motxilers i siddhartas (aixi denominam als occidentals que van d'il.luminats, pero que tenen 15 vegades mes doblers que nosaltres) i anarem a veure els llocs indispensables. Primer de tot anarem a la Plasa Durban, un complexe de temples i palaus de diferents epoques, des de edificis medievals fins a d'altres decimononics. Molt guapo, pero mes car que guapo. Es dia seguent anarem a fer un poc de ruta, es demati anarem a veure el temple de les monees, que per pujar-hi s'han de pujar unes escales interminables. El recinte era una passada: estatues de Buddha mos vigilaven per ses escales i, en arribar adalt, una Stupa rodejada de rodes d'oracio i un petit temple on fer ofrenes. Alla hi passaarem una bona estona voltant, contemplant i fent fotos. Ja a s'horabaixa, anarem a veure sa Stupa de Boudhanath, un dels temples budistes mes grans del mon i el complexe mes important pels refugiats tibetans que viuen a Nepal.

Els dies restants, els varem dedicar a trescar per Thamel, cercant tendes. Sa mes graciosa va ser una on a l'escaparat just hi havia etiquetes de "The North Face" "Mammut" "Gore tex" "100% Cotton" "Made in Nepal" etc. i un cartell que suplicava que no s'hi fessin fotos. Varem decidir no anar a Bakhtapur, una ciutat mitjaval, perque ja no estavem per gastar doblers. Ho deixam per el proxim pic perque esteim segurs de que, a Nepal, hi tornarem. Ja el darrer dia va ser aixecar-se prest i partir a s'aeroport per que Tailandia mos esperava! Vos ho contam a sa proxima entrada!

Namaste!

Trekking per el Poon Hill i el Camp Base de l'Annapurna

Be gent, primer de tot demanam disculpes per trigar tant a tornar a escriure. Entre una cosa i s'altra ho hem anat deixant. Vos farem un petit resum dels 9 dies que hem passat caminant per l'Himalaya, que si no es faria massa llarg.

El primer dia, prestet es demati, anarem en taxi des de Pokhara fins a Nayapul i just en baixar ja mos posarem a caminar. Deu minuts despres arribarem a les casetes de control dels permisos i ja despres mos varem posar a caminar en serio. Primer de tot "flat flat" com deia el guia i despres, escales i escales i escales. Aixi durant 5 hores fins que varem arribar a Ulleri (1960m), el primer poble on aturarem. L'alberg era bastant autentic, pero molt fred. Baixarem a fer el riguros te a un menjador gelat. Pero mes tard, en haver sopat, varen encendre una estufa de llenya i tots mos hi varem seure al voltant a disfrutar del foc i descansar.

Sa segona jornada la varem comensar amb una caminadeta pel bosc. Segons el guia havia de ser mes suau que la del dia anterior, pero resulta que sa seva percepcio dels desnivells i duresa de les etapes estava un poc distorsionada. Entre boscs de rododendres, rierols, ponts penjants i ,finalment, una neu que ens cegava la vista, arribarem a Ghorepani (2750m) on passarem el vespre previ a l'ascencs al Poon Hill. Va resultar ser el Lodge  mes acollidor, amb un personal que va fer l'agost venent-mos mars, twix i demes porqueries. En haver arribat, com que era prest encara, anarem a voltar pel poble. Semblava importat des de Suissa amb tanta neu i tant de postal com era. Varem fer el primer amic: en Popi, un ca de l'himalaya la mar d'agut. Despres: te, sopar, estufa i a jeure.

El tercer dia va comensar amb fosca negra. Devers les 5 des demati mos aixecarem, mos enfundarem els frontals i, sense berenar, partirem cap al Poon Hill (3193m) per veure sortir el sol entre les muntanyes. 45 minuts despres, que mos varem semblar 45 hores, arribarem al cim. Mos hi esperava sa sempre freda hora que precedeix sa sortida del sol pero, gracies a deu, a Sidharta o a Shiva, hi havia una paradeta de tes que servien el millor te que hem provat mai. Despres de fer les riguroses fotos i de contemplar es paisatge imponent iniciarem el descens. Descens o break dance mes aviat. Si varem caure 15 vegades va ser poc. Sa neu era de feia tres dies i ja s'havia format una capa de gel que maleirem tot el dia. En arribar a Ghorepani, berenar de campions. I es primer probema tambe. Na Lua se va coensar a trobar malament. Vomitava (al bany) i se trobava marejada. Mos varem assustar una mica per que pensavem que podia ser mal d'altura. Pero n'Amit, el nostre guia omniscient, li va recomanar seguir tira tira o bistare bistare com diuen aqui. En arribar a un punt de descans (ole per na Lua, que estava ben fotuda pobreta) que tenia sa mateixa alsada que el Poon Hill, n'Amit va recomanar que drogassim a na Lua amb Coca Cola i Twix. Va fuincionar ben be. Per com va passar tot, el guia creia que li va pegar una pajara pel fred. Amb ses piles carregades, tornarem a emprendre sa marxa, aquesta vegada devallant/derrapant entre rampes de neu i escales gelades. Era molt divertit caure i desapareixer entre sa neu una i altra vegada, tot i que a vegades mos feiem una mica de mal o mos entrava neu a ses parts nobles. El paissatge era espectacular, com tret d'una pelicula. Un bosc ben nevat amb vistes a les montanyotes a cada costat. Ja a s'horabaixa, i deixant sa neu a darrera, arribarem a Tadapani (2590m) on ja mos varem cobrar 100 rupies per una ditxa d'aigua calenta.

Sa quarta jornada partirem cap a Sinwa (2100m). Com podreu comprovar, no cada dia pujavem de nivell. Tantdebo. Aquest dia el comensarem davallant 1000 metres. S'agraia aquesta devallada amb vistes genials del Machhapuchhre, menys exigent per ses nostres cames cansades, pero mes per els nostres genolls. De fet a na Lua li va comensar a fer molt de mal el genoll dret. Devallats els 1000 metres en tornarem a pujar 500 fins arribar a Sinwa. A les tres de s'horabaixa ja varem ser a puesto. Sa dutxa, que tambe s'havia de pagar, ja va ser un ribell d'aigo bollint, pero tot i aixi mos va tornar sa vida. El poblet era diminut i no hi havia massa cosa a fer, aixi que passarem s'horabaixa al menjador beguent te, menjant palomitas, beguent Rakshi (el "vi" local que es mes un licor de no sabem que) i escoltant a n'Amit contar histories de por, tradicions de cada etnia de les muntanyes i creences nepalis sobre les muntanyes i els esperits i deus que les habiten. Una passada.

El cinque dia, amb na Lua dolorida del genoll, partirem a veure mem que tal. Als 15 minuts, el primer moment critic. Ens aturarem a descansar i na Lua se debatia entre seguir o tornar a devallar. Despres de molt de pensar-s'ho va decidir mirar d'arribar a Deurali i decidir-ho despres d'haver descansat. Aixi partirem a caminar sa que va ser s'etapa mes llarga. Hores despres de caminar per amunt i per avall entre sa jungla de rododendres, amb Langurs ( ses monees locals) fent de ses seves a sa vora del cami, me va tocar a mi trobar-me malament. Abans d'arribar a Doban ja me vaig sentir marejat. En arribar-hi, pajara de campeonat i fins i tot vaig caure enterra, cosa que mai m'havia passat. Depres de dinar, ja recuperat, partirem cap a deurali. Aqui ja comensava a posar-se seria sa cosa. Pujavem primer amb pluja i despres amb una nevada increible. Ses escales tornaven a estar gelades, no anavem amb crampons i just teniem una inanimada barra de bambu per recolzar-mos. Una mala llenegada mos huagues pogut costar una cama. Acabades ses escales, se va animar sa cosa. Neu verge per tot, ses muntanyes mes blanques que mai, gel color de cel que penjava d'elles i riuets d'aigua turquesa que indicaven que se fonia el gel i que hi havia risc d'allaus. De fet, passarem per un lloc on uns dies abans hi havia hagut una allau. Un pas complicadissim, ja que era una muntanya de gel que nomes podiem pujar ajudats del guia. Arribarem vius a Deurali (3100m) i alla varem seure tots al voltant d'una camilla que anava amb queroseno, no van de bromes per aqui. En entrar a s'habitacio varem veure que s'unica vista que teniem era neu, neu que enterrava s'edifici. I a sobre just varem tocar a manta per hom, aixi que dormirem amb tot lo posat, jaqueta inclosa.

El sise dia, en el que haviem d'arribar al Camp Base, el varem comensar amb una mala noticia: na Lua, despres de pensar-s'ho tot es vespre, havia decidit tornar a Bamboo perque ja anava amb genollera, l'altre genoll li feia mal i encara quedava lo mes perillos. Na Deborah i jo, que tampoc esteiem per tirar coets, varem decidir pujar. Varem esperar una mica a que devallas un grup amb qui na Lua pogues arribar a Bamboo i varem partir. Mala cosa, perque quan mes tard se parteix, mes risc d'allau. Tira tira anarem pujant, descansant per aclimatar-mos a l'alsada. Arribarem al camp base del Machhapuchhre, on haviem de dinar, abans d'hora aixi que just hi ferem un te. Resulta curios, pero l'ascens a l'CBA (4130m) no va ser s'etapa mes dura del trekking. Una estoneta despres emprenguerem el darrer tram, ja entre un parell de metres de neu pero amb un paisatge que semblava donar-mos forsa per continuar. Finalment, hi arribarem, despres de tants dies de caminar, mals per aqui i per alla, etc... Sa sensacio va ser indescriptible. Diguem que va ser un momentasso. Ja adalt, primer de tot una xocolata calenta, telefonar a Bamboo per saber si na Lua havia arribat be i despres, fotos, tes i vida d'alberg, es a dir: jugar a cartes i a qualsevol cosa que se mos acudis.

El demati seguent, devers les 7 i mitja ja estavem en marxa. Era un poc inquietant veure els guies xerrant entre ells i mirant les muntanyes amb cares de preocupacio. Pero mes inquientant va ser que, en partir, es nostre guia se va posar a correr. Si, a correr per arribar quant abans a Deurali i passar el menor temps possible a una zona amb alt risc d'allaus. Semblava una pelicula. Una ventisca arrossegava neu que mos tallava sa cara, sa neu s'havia mogut el vespre i cada passa enfonyavem fins al genoll. No hi va haver descansos fins Deurali. Alla, despres d'un Mars divi, tornarem a emprendre sa marxa, caminant aviat fins arribar a Himalaya, on desapareixia per complet el risc d'allaus. D'alla partirem cap a Bamboo (en un dia desferem lo que varem fer en 2) per trobar a na Lua. Com no, la varem trobar acabada de despertar, i aixo que arribarem a la una del migdia.

El vuite dia, de Bamboo (2335) a Choomrong (2340) pero no per pla, sino pujant i baixant. I d'alla a Jinu Danda (1650m), un oasi entre tant esfors. Resulta, que a 30 minuts del poble, a la vora del riu, hi ha unes fonts termals i cap alla anarem. Cada any, a l'epoca del monzo, les piscines es destrueixen i les han de tornar a construir, aixi que ens demanaven una voluntat que no mos va sebre gens de greu donar. Les piscines estaven plenes d'excurionistes reviscolant. Com que el riu passava just a devora de sa piscina on erem noltros, mos hi varem ficar per fer un poc de tractament de fred calor. S'aigo des riu estava mes freda que sa neu, pero va ser una passada. Ja adalt, fent un te a l'alberg varem sentir un renou estrany. Mos varem girar fora sebre que era. N'amit mos va demanar mem si era una monea, pero no, al final va resultar ser un vell mes gat que no se que que s'havia despenyat uns 10 metres des d'una marjada. S'homo esta be, de fet va venir a incordiar-mos una mica.

Es nove dia, es darrer, varem anar de Jinu Danda fins a Nayapul, on va comensar tot. El cami anava primer entre granjes amb marjades infinites, despres per una esplanada i desembocava a... una carretera insulsa que seguirem durant hores. Va ser s'etapa que se mos va fer mes dura, no sabem si pel cansament o per que es paisatge se mos va fer molt repetitiu. A Nayapul agafarem el taxi  cap a Pokhara i, un cop arribats, agafarem la resta d'equipatge i, com a nomades que som, anarem a cercar hotel. Ja trobat, a cercar un lloc on menjar un bon bistecot ja que mos haviem passat els darrers dies menjant sopa de verdures amb fideus i qualque momo.

I ja esta, fins aqui s'aventura mes gran que hem viscut de moment. A vegades massa dura, a vegades amb moltes rialles, a moments avorrida, pero, sobre tot, una experiencia que no oblidarem mai.

Namaste! i un aplaudiment per qui ho hagi llegit tot!!

Mos n'anam 9 dies de trekking!!

Pokhara mos va rebre amb un despertar de somni: unes vistes impresionants, amb un berenar de deus a una terraseta amb un sol espectacular. El primer dia, descansar, menjar be i celebrar a la nit s;aniversari de'n Joshua amb un bon bistecot (feia 3 semanes q no ensumaven sa carn) devora es foc, un bon postre i un mojito! Es increible sa diferencia que hi ha entre la India i Nepal en quan a higiene, educacio i civisme. M'explic: que sa gent no faci ses seves necessitats pes carrer (i no era questio de pobresa), que no escupin per sa finestra des bus amb tu devora, que no te facin sentir incomoda o violada amb una mirada o amb gestos, que no et faltin al respecte...

Ahir ja despres de berenar vam decidir canviar-nos d'allotjament perque aquest era el primer que vam agafar per emergencia ja que arribavem de matinada, pero en voliem un de mes barato. Abans de pagar, el recepcionista es va posar a discutir amb uns altres clients i se varem comensar a s'empentetjar 

(i colque ostia va caure) davant noltros. Lo mes gracios es que el que mes bulla ficava era un al.lot baixet amb una camiseta que posava "Peace is the only muscle". Ole campeon! Be, varem pagar i camina que caminaras varem anar cercant guest houses fins trobar la nostra: una habitacio per 450rupies(4.5 euros) que te un llit individual per cada un!! Sembla un doi, pero des de que varem arribar hem dormit o els 3 en un llit doble o nosaltres dues en un doble i en Joshua en un individual.

Per la tarda varem fer un passeig en barca pel llac i varem arribar fins una illeta que te un temple. Tambe varem anar a contractar el salt en parapente que havia de ser avui a les 11 pero ha plogut i no podra ser fins tornar del trekking. Varem contractar tambe el guia i varem pactar el trekking amb ell: en principi dubtavem entre fer el Base Camp de l'Annapurna o el Poon Hill. Finalment hem decidit fer els dos seguits que son 9 dies d'un ritme bo pero que sembla que el final es una mica dur perque pot estar nevat o gelat. Esper que el meu cos respongui be i el temps ens acompanyi perque les vistes i e paissatge que ens oferira el sostre del mon no me les vull perdre de cap manera!! Ahir varem anar a comprar tambe certes prendes de roba de treking i neu que no haviem duit de casa, aqui tot son imitacions bastant bones i assequibles. Com ja imaginareu, es molt complicat el tema de la roba en un viatge aixi perque ara tenim fred pero a Tailandia morirem de calor i sempre duim sa maleta a sobre. Per aquest motiu ja sabiem que aqui hauriem de comprar coses i despres o les enviarem o les deixarem.

 Be, vos voliem avisar que estarem 9 dies incomunicats i que no passessiu pena. En tornar vos contarem com ha anat i veureu ses fotos!! 

Una abrasada molt gran

Pokhara, o com passar de l'infern al nirvana en un bus de 10 hores

Abans d'ahir, doncs, comensarem a emprendre sa ruta cap a Nepal. Varem pensar que, com que esta tan enfora, lo millor era fer escala a Gorakhpur, una ciutat a uns 120 Km de la frontera nepali. Aixi, deixarem s'hotel a Varanasi es demati i, en arribar a s'estacio de busos, lo de sempre: "es bus s'agafa aqui", "es bus s'agafa alla", "avui no hi ha busos a Gorakhpur", "jo vos puc aconseguir un taxi"... Curats com esteim de tot aixo, seguirem esperant amb una paciencia que a pics se mos esgota fins que: miracle. Un bus cap a Gorakhpur. Com poguerem mos hi ficarem (abans haviem vist gent que literalment se tirava dins els busos per sa finestra per aconseguir lloc) i tira tira arribarem a Gorakhpur. Si Agra era son merda imaginau qualque malnom per aquesta perque a mi no se m'acut. S'habitacio, bruta i amb bitxos que ni en Darwin hagues imaginat, mos va sortir carissima per lo que era. Enviarem saliva i hi passarem es vespre.

Es demati seguent, etapes finals. De Gorakhpur a Sunauli (a sa frontera) i d'alla a Pokhara. En un momentet varem tenir els visats enllestits i decidirem anar a menjar alguna cosa. Quan mos varen dur sa carta hi va haver una compenetracio mistica entre sa fam de cadascu demanarem una Chicken Burguer quasi al unison. Sa veritat es que se mos va fer molt llepola i no podiem pensar en menjar altra cosa. Energies carregades i cap al bus. Una especie de Micro Machine hortera, pero en gran. Sa veritat es que d'hortera que era mos pareixia guapo. Emprenguerem sa marxa cap a les 16:30 amb amb previsions d'arribar es demati segUent. Tot seguia sent igual. Un paissatge sordid i demacrat. Lo bo estava per arribar.

Uns kilometres despres d'atravessar sa frontera comensarem a recorrer una carretera que serpentejava per ses faldes de muntanyes imponents, mentre sa llum d'una lluna quasi plena dibuixava en grisos, negres i blaus una vall encantada esculpida durant segles per un riu amb infinita paciencia. Lluny, molt lluny, veiem els llums d'uns poblets tan amunt que els miravem dubtosos d'on acabaven ses cases i comensaven ses estrelles. Una estona despres, i rendits per tot un dia de viatge, intentarem dormir encara que fossin deu minuts entre sotracs, llums i musica estrident, pero amb sa tranquilitat de sebre que, per aquell vespre, ja haviem somiat.

Cap a les 2 des vespre arribarem a Pokhara i ens enterarem de casualitat. Na Lua i jo roncavem i na Deborah va sentir, com arribada del cel, una veu que li va demanar "Hablas espanyol?" Era es taxista que va enviar l'amo de s'hotel. Mos hi ficarem mig dormits i en descobrir que s'habitacio era espaiosa, neta i ordenada pensavem que haviem arribat al Nirvana. Pero no, al Nirvana hi hem arribat avui demati quan mos hem despertat i hem vist per sa finestra s'Annapurna i altres pics de 6000 i 7000 metres que s'erigien com catedrals tectoniques en honor a sa mare terra.

Alucinats, hem berenat un menjar bonissim i hem partit cap a sa banda turistica on comprarem de tot i mes i, a la fi, celebrarem es meu aniversari amb un bon bistecot i una bona San Miguel (si!!!! tenen San Miguel!! tot i que preferim s'Estrella) Fins a nova ordre, aixo es tot fins ara. Planificarem quan i com anirem de trekking i a colcar en elefant a veure si avistam rinoceronts. Ah! i a veure quan volam en parapent per valls impresionants. Sa veritat es que Nepal ofereix oportunitats infinites. Tenim sa impresio de que ho disfrutarem al maxim. Au, fins una altra.
Namaste!

Varanasi

Aixi, abans d'ahir anarem a visitar els temples de Khajuraho i eren impresionants. Pero aixo no es lo que vos volem contar avui. Avui, i ahir han passat una serie de catastrofiques desdites que han aconseguit acabar amb sa nostra paciencia. Pero no passeu pena, ja tornam a ser optimistes.


Primer de tot, si pensavem que Agra no era un lloc massa recomanable a part del Taj Mahal, podem dir que Kajuraho tambe es prescindible exceptuant els temples i sa pizzeria i es nin de ses bombolles. Be, segur que es un lloc ben guapo pero es que resulta varem tenir ses primeres experiencies desagradables. Per comensar varem anar a un ciber a posar-mos al dia amb el mon i, innocent de mi, vaig intentar passar ses fotos des dia per poder-les penjar. Resultat? Targeta SD desconfigurada i TOTES ses fotos i videos que havia fet fins ara se n'anaren directes al nirvana. Ni es kit-kat ni sa birra que pujaren ses nines me va servir de consol. De veres va ser una sabatada als collons de sa meva anima. Despres, que encara n'hi ha mes, en sortir de s'habitacio es demati seguent vaig trobar a faltar sa cartera. Vaig tornar a entrar, no la vaig trobar i vaig baixar a dir-lis ses nines. En aquest temps ja entraren dos ninets a fer s'habitacio neta i li vaig demanar a l'amo per tornar a pujar, que havia de trobar sa cartera com fos. Entr, cerc per tot, no la trob i se m'acud aixecar es matalas. I alla estava, perfectament col.locadeta, junt amb una camisa que no record on vaig deixar, a l'espera de que no la trobas. Be, com que la vaig trobar, tot be.
 

Ahir, despres d'esperar 3 hores a que sortis un bus amb na Deborah que se trobava malament encara, pobreta, anarem de Khajuraho fins a Bamita en rickshaw. Alla no haviem devallat del rickshaw i ja estaven ficant ses nostres motxilles dins un bus que no estavem segurs de cap a on anava. Hi varm pujar i varem confirmar que anava cap a Satna, on haviem d'agafar el tren cap a Varanasi. Dins el bus, anarem desperdigats els primers kilometres: na Deborah a un raco, darrere d'un  empleat del bus que nomes cridava i escopia una cosa vermella per sa finestra; na Lua, devora 3 nins mes i amb una nineta sobre ses cames; i jo dret, com ha de ser. Despres seguerem tots junts i aguantarem 4 hores de trajecte a 2 per hora i amb uns baches que casi mos feien pegar es sostre amb es cap, no es conya. Aixo si, es paisatge una passada  ja que atravessarem una reserva natural i varem veure cervols, monees i unicornios. Aixo darrer ho veiem de sa gana que teniem.


A Satna mos tornarem a refugiar a un "restaurant" de "menjar" rapid fins que sortis es tren, que duia retras. Despres del tipic trajecte en tren i que ometrem per no haver-hi hagut incidents importants hem arribat avui demati a Varanasi. Pareixia que seguiem dormint i que teniem un malson: hem agafat un rickshaw cap a sa zona de guesthouses i quan mos han duit a veure 3 o 4 on no hi havia lloc els hi hem dit basta, que voliem anar per el nostre compte (perque els conductors van a comisio amb els hotels i si te duen ells te demanen un preu molt mes alt) Doncs be, primer no ens deixaven baixar i ni frenaven mentres deien "no problem ok? no problem" Quan els hem aconseguit aturar, ( si, eren dos ) hem comensat a caminar, pero no sense trobar-los a qualsevol canto. Entravem a un carrero i , en sortir, alla estaven "no problem, just check one more" Hem passat de dir-lis "Gracies, pero no" a dir "Ja esta be, deixu-mos fer. Sou desagradables.." Lo mes gracios ve ara. Ja a lo darrer, abans d'entrar alla on finalment mos hem quedat, mos hem trobat es mes vells de tots dos fent un cafe i "llegint" un diari mentre no mos llevava sa mirada de damunt, nomes li faltaven els dos foradets al diari. De pelicula. En haver descansat hem anat a fer un voltiu per sa riba del Ganges. Ha estat molt impactant. Resulta que tenim s'hotel no molt enfora d'una pira on cremen cadavers i just baixar hem trobat un grup de dones que ploraven. Tambe es molt emocionant plantar-te davant d'un lloc on fa tanissim de temps que desitges anar-hi, aquesta sensacio no te preu i te lleva totes ses males experiencies passades per haver-hi pogut arribar. Hem seguit caminant  per la vorera del Ganga (que es com li diuen ells) on hi ha tots els ghats que son ses escales que baixe al riu i son un centre on va sa gent a resar, meditar, fer ioga i te pots trobar colque iluminatum occidental que se creu Sidharta.

Hem agafat una barqueta per fer un passeig d'una hora per 50rupies per cap (menos d'un euro). Passavem molta pena de no caure a s'aigo o que mos esquitxas es barquer ja que s'aigo des Ganga te 1,5milions de bacteria per ml quen haurien de ser 150 per ser potable. Tot i aixi ha estat una experiencia emocional, molt intensa i on hem gaudit de la calma d'anar amb barca per un riu sagrat. A mes, hem deixat anar flotant uns centres fets amb floretes taronges, unes roses i una espelma al mig a sobre d'una fulla que cadascu ha deixat anar per a qui ha trobat convenient.

Bueno, dema seguim amb sa ruta ja tirant cap a Nepal. Si tot va be partirem dema cap a Gorakhpur (o com dic jo, Gorkaphur= es pais basc de la India) que es un poble dormitori per tota la gent que va cap a la frontera. Passarem la frontera i arribarem a Pokhara el dia del meu aniversari (bieeeeen). Nepal mos espera gent!! Vos deixam un altre enllas de wikipedia per si voleu sebre res pus sobre Varanasi http://es.wikipedia.org/wiki/Varanasi.

Namaste!