Perú!

(Penjarem ses fotos en trobar una connexió millor!!)

Bueno, què dir-vos. Ha passat massa temps des de sa darrera entrada. Massa temps i moltes coses que resumirem en que na Lua ha continuat fent Illa de Pasqua, el nord de Chile i Bolivia mentre que jo he passat uns dies a Londres i a Mallorca. Ara que ja tornam a compartir ruta reanudam el blog amb sa primera entrada de Perú!

Bé, doncs arribàrem a Lima dia 14 de Juny. Després del retrobament en càmera lenta i musiqueta de fons agafàrem un taxi cap a la zona de Barranco, on teníem reservat l'hostal, i allà encetarem ses Herbes dolces, ses galletes d'Inca (des Forn Nou, molt bones) i ens posàrem una mica al dia. 

Es dematí següent va tocar inspecció del barri i trobar sa manera d'arribar a Cusco, on hi voliem ser per l'Inti Raymi (festivitat inka del solstici d'hivern, sí aquí és d'hivern) que queia el 24 de Juny. Així doncs pasturàrem per Barranco i ens va semblar d'allò més europeu amb cases colonials aquí i allà i súpers amb preus més cars que es mercadona. Per sort trobàrem un mercadet on comprar-hi sa fruita i menjar barato. En haver dinat traçarem sa ruta que seguiríem al Perú que va quedar així: Baixariem a Cusco uns dies, aniríem al Machu Picchu, tornariem a Cusco per l'Inti Raymi i per visitar els jaciments i museus dels voltants (ara esteim a aquest punt) seguidament creuarem sa frontera amb Bolívia per anar a sa Illa del Sol (al llac Titicaca) i finalment passarem un dia a Nazca per veure ses famoses línies abans de tornar a Lima per fer-hi ses darreres visites. 

Es mateix dia que trobàrem com anar a Cusco compràrem els tickets i ens embarcàrem a un viatge en bus de 22 hores d'aquests que tant ens agraden. En arribar-hi, lo típic: regatejars taxis, sortir de s'estació de bus per trobar un taxi per sa meitat de preu, anar al centre i patejar a sa recerca d'hostal. No se pot dir que ens anàs massa bé perquè en trobàrem un que era una mica car (uns 7€ per hom i vespre) però com que estàvem reventats ens hi vàrem quedar. Els 3400 d'alçada als que es troba se varen fer notar tot d'una: fa un fred que mata pingüinos. Ens quedàrem un parell de dies per aquesta encantadora ciutat de ses alçades, pasturant per ses seves plaees (una mica massa a l'espanyola) i pels seus carrerons plens d'edificis que s'alcen sobre fonaments inkas espectaculars i cercant sa millor manera d'anar al Macchu Picchu.

Emprenguérem es periple cap al jaciment inka per antonomàsia amb un viatget en bus fins a Santa Maria (no sa que està davora Consell) i allà agafàrem un taxi compartit cap a Santa Teresa, on hi passàrem sa nit. Al matí següent férem es camí cap a Hidroeléctrica, es darrer punt on s'hi pot arribar per carretera, en un minibus que ens va dur per una carretera d'aquestes que surten pels documentals, atravessades per rius i plenes de pols. D'allà començarem a caminar Aguas Calientes (es poble que està més a prop del Machu Picchu) ja que s'alternativa era es tren i era massa car. Tanmateix sa caminada va ser curteta i ben bonica. S'únic inconvenient era que ens haviem d'apartar per deixar passar el tren, ja que es camí discurria per sa vora de sa via. En fi, arribàrem, cercàrem hostal i en haver dinat i comprat ses fulles de coca per espassar es mal d'alçada, anàrem cap a ses fonts termals a fondre'ns com si fóssim una bosseta de tè. 

Al matí següent, bé no, a sa matinada següent (ens hauriem de llevar aquesta mania de pujar muntanyes a les fosques) començarem a caminar els 400m de desnivell que ens separàven des nostre destí. Na Lua, treguent forces sobrenaturals de ses ganes que tenia d'arribar, pujava millor que una cabra mentre que jo treia fum literalment. Al cap de dues hores arribàrem a s'entrada, on ja hi havia una coada ja que hi pujen busos per guiris acomodats o per gent que realment no pot pujar a peu. En fi, passàrem i ens enfilàrem cap al punt més elevat per veure sortir el sol sobre Machu Picchu es dia del solstici d'hivern. Va ser molt especial tot i que estava plagat de gent realment "flipada" (una espècie de secta amb túniques que resaven ves a sebre què, senyores pijísimes que creien absorbir forces de sa muntanya alomillor per poder comprar més bolsos Gucci i gent d'aquesta calanya) en fi. Noltros disfrutàrem de veure el temple del sol, sa casa de l'Inka, sa plaça sagrada, ses fonts, ses marjades.... en fí, si voleu profunditzar, wikipedia. Sa veritat és que va ser molt espectacular. En haver-ho vist tot, férem un picnic en companyia de ses llames que pasturaven per allà i baixàrem un altre cop cap a Aguas Calientes, on hi passàrem un altre vespre.

Després tornàrem a caminar cap a Hidro, i d'allà bus cap a Santa Maria, on ens quedàrem mig enrocats a l'espera d'un bus cap a Cusco que ens sortís a un preu raonable. Al principi dues enyores volien dur el cotarro i ficar-nos als busos però sa gent d'allà ens va dir que no lis haviem de fer cas i que xerràssim directament amb els xofers. Així ho férem i 6 hores més tard arribàrem a un Cusco pleníssim de gent, eren dos dies abans de sa festa gran i hi havia desfilades i passacarrers. Arribàrem cap al nou hostal, deixàrem els trastos i sortirem a fer unes cerveses i a ballar sa miqueta, que sempre ve bé.

Va arribar es dia de s'Inti Raimi i anàrem cap a Saqsayhuaman, on tendria lloc sa reconstrucció de sa cerimònia Inka perduda 500 anys enrera. Estava pleníssim de gent pero trobàrem un lloc a un turó de davora on no haguérem de pagar entrada i des d'on poguérem disfrutar de s'espectacle. Una passada.

I aquests dos darrers dies el que hem fet ha etat pasturar més per Cusco per veure museus i pels jaciments de davora (Tambomachay, Puka Pukara, Q'enko, i Saqsayhuamán) sens es darrer es més espectacular. Demà toca Pisaq i Ollantaytambo, que es troben bastant enfora de sa ciutat, i passat més museus i es bus de 10 horetes cap  a Copacabana (Bolívia) des d'on agafarem un vaixell cap a Isla del Sol al Titicaca!

Res més, no he profunditzat molt ja que s'entrada hagués estat eterna amb es retràs que duiem. Vos deixam uns enllaços de personatges i llocs interessants que hem anat descobrint.

Tupac Amaru (llibertador indígena) http://es.wikipedia.org/wiki/Tupac_amaru_II

Pachacútec (El més gran dels Inkas)  http://es.wikipedia.org/wiki/Pachac%C3%BAtec

Machu Picchu  http://es.wikipedia.org/wiki/Machu_Picchu

Inti Raymi  http://es.wikipedia.org/wiki/Inti_Raymi

Una abraçada ben forta i fins aviat!!! 

Bukit Lawang (Welcome to the Jungle)

Despres de tot un dia d'agafar vols arribarem a Medan. Eren ja passades les 6 de s'horabaixa de manera que no podriem agafar es bus public cap a Bukit Lawang fins al demati seguent. Aixi doncs anarem a demanar preus als taxis. Eren 98 km a recorrer aixi que no esperavem cap ganga, pero si podiem trobar un preu raonable aniriem en taxi en lloc de quedar un vespre a Medan. Despres de regatejar una bona estona i rebaixar es preu mes de 10 euros trobarem que ens sortia a compte i pujarem al "taksi", com ho escriuen aqui.

A ses dues hores de trajecte varem ser interceptats per un tuk-tuk enmig d'enlloc en concret i el seu passatger va pujar amb nosaltres. Va resultar ser un guia de Bukit Lawang que, per molt que ens va ajudar a trobar allotjament barat, el que volia al final era vendren's un trekking (que per cert, era mes car que el que contractarem al final) i se va mig enfadar quan li varem dir que necessitavem pensar-ho mes i comparar preus abans de contractar res.

Es dia seguent el dedicarem a planificar sa proxima destinacio: ses illes Mentawai. Per molt que ho intentarem no hi va haver manera de trobar informacio detallada sobre sa frecuencia  dels ferries i, com que jo havia de volar a Londres dia 24, nomes hi podria passar dos dies si es que tenia sa sort de que hi hagues ferry de tornada per es dia que havia de volar.  Me va saber molt de greu pero vaig haver de decidir no anar a ses Mentawai. Na Lua, en canvi, no tenia aquest problema aixi que es podria plantar a Padang per veure com estava el panorama. Aixo volia dir que ens separariem al dia seguent ja que, com que jo tenia temps, vaig optar per fer es trekking de dos dies mentre que na Lua, que no en tenia tant, va agafar es d'un. Esgotats, ens entregarem a un bany al riu de corrent fortissima a veure si ens aclarava ses idees.
                                                                                                                                                                                                              

Aixi, va arribar es dia des trekking, es motiu pel que haviem vengut fins a Bukit Lawang. Berenarem sense saber ben be si na Lua faria sa seva excursio d'un dia juntament amb es meu grup. Falment va ser aixi amb lo que poguerem ajornar es comiat unes hores i anar junts a veure els orangutans.

I despres d'aquesta parrafada, anem a lo interessant. Mos posarem en marxa despres de les 9 des demati.  Primer de tot anarem a un altre guest house on trobariem els nostres companys de caminata i es nostre guia, un home de lo mes peculiar, i emprenguerem sa marxa. Poc despres de mitja hora de caminar entrarem als limits del parc nacional. Es cami era dur i traicioner pero va tenir recompensa: poguerem veure prop de 10  orangutans diferents, langurs de Thomas i macacs. Fins i tot varem veure una tal 'Mina', una orangutan femella que havia tornat molt agressiva des de que se li va morir un bebe, no ho va acceptar i va acabar per afectarli la psique. Tots ells, pero, son exemplars en rehabilitacio en estat semisalvatge o recentment alliberats i per aixo no temen massa a les persones i ens poguerem acostar tant. Tot i aixo es calcula que ja hi ha uns 5000 orangutans al parc nacional de Gunung Leuser.

Poc despres va arribar s'hora de dinar. Un nasi goreng embolicat en una fulla de palmera i fruita, molta fruita. Semblava que es moment no havia d'arribar mai, pero va arribar. Com tots els comiats no se pot dir que fos molt alegre, pero va ser molt autentic alla enmig de sa jungla.  Mos desitjarem bona sort i na Lua emprengue es cami de tornada mentre que es meu grup s'endinsava encara mes a sa selva. A partir d'aqui na Lua viatjaria fins a Medan, d'alla fins a Padang i d'alla, dinalment, a ses illes Mentawai per despres volar cap a Xile i poder viatjar cap a Illa de Pasqua. Mentre que jo just acabaria es trekking i passaria uns dies a Bukit Lawang abans d'anar a Londres i a Mallorca per passar-hi uns dies a cada lloc abans de volar cap a Peru, on ens tornarem a trobar per emprendre sa darrera etapa de sa nostra volta al mon.    

       
Doncs despres del comiat varem seguir caminant pujant i baixant turons. Es una de ses excursions mes dures que he fet. Imaginau pujar 25 pisos per ses escales i baixar per un cami empinadissim ple d'arrels cobertes per molsa que relliscaven moltissim. I tot aixo dins d'una sauna gegant. Pero va valer molt la pena. Arribarem al campament a la vora d'un riuet amb una cascada on rebre un bon hidromassatge i els unics veinats que teniem eren macacs, langurs de Thomas i un llangardaix d'un metre i mig que se passejava pel voltant. Soparem, jugarem a cartes i anarem a dormir. Es dia seguent just caminarem 2 horetes, molt dures per cert, fins arribar al riu al que baixarem repenjats de lianes per unes parets d'arrels. Alla ens esperrava es mitja de transport per tornar: 4 pneumatics de camio fermats amb cordes. "Traditional rafting" en diuen. Sa veritat es que va ser d'allo mes divertit. Una horeta despres ja erem al poble on ja nomes em queda esperar que sigui dia 23 per volar cap a Jakarta i d'alla a Londres.

I com que tenc tant de temps lliure he fet una entrada aixi de llarga. Pero tranquils, no vos tornare a avorrir fins d'aqui 3 setmanes :P Ara vos deix amb ses aventures de na Lua i sa seva etapa en solitari. Li desig molta sort i tot lo millor.

Una aferrada per na Lua i una altra per vosaltres!
Salut!

Bali

Ido arribarem a Bali a la una des vespre i va tocar lo de sempre: anar a sa zona de motxillers i cercar habitacio. Haviem decidit comensar a veure s'illa des de Kuta, que es el lloc mes turistic (sembla s'Arenal pero amb una platja mes guapa) i el que esta mes a prop de s'aeroport. Es dia seguent el dedicarem a enllestir el desplasament cap a Sumatra i va tornar a ser una odissea que ens va durar fins al vespre. Tot i que havia fet sol tot lo dia, s'unic moment en que poguerem nedar va ser en haver sopat. Es dia seguent el dedicarem a pasturar platja amunt i platja avall i pels carrerons i tendes de sa zona. En arribar s'horabaixa me vaig maleir mil vegades per no haver agafat sa camera pensant que no hi hauria res que m'interessas fotografiar en un lloc com aquest. Va resultar que sa platja s'havia doblat en amplitut per sa baixa marea, estava plena de gent i no"a la mallorquina" sino que sa gent passejava, corria, jugava a futbol... i tot aixo il.luminats per sa millor posta de sol que hem vist fins ara al sud-est asiatic. Una llastima no poder aportar fotos. Despres cercarem un operador de viatges per comprar els tickets cap a Ubud, una ciutat a la falda de les muntanyes de l'interior on s'hi concentra s'espiritualitat i sa cultura d'aquesta illa hinduista. 

 

Es demati seguent partirem cap alla i en trobar habitacio anarem a la reserva forestal de moneies: un conjunt de temples i un cementiri superpoblats de macacos balinesos tan delincuents com adorables i graciosos. Hi passarem un parell d'hores abans d'anar a dinar. Despres na Lua va haver de tombar-se tot s'horabaixa ja que no es trobava gens be de sa regla. Jo vaig aprofitar aquest temps per anar a voltar pels voltants a la recerca d'uns camps d'arros i un riu que no vaig saber trobar abans de que s'acabas sa llum. Tot i que ens hagues agradat quedar-mos-hi un parell de dies, es demati seguent haguerem de tornar cap a Kuta per poder volar cap a Sumatra. Al final el bitllet que comprarem cap a Medan (Sumatra) era per al cap d'un parell de dies en els que ens haviem de romandre a Kuta. Il.lusos de nosaltres pensavem que almenys podriem nedar. I nedar, si. Hem tengut sa oportunitat de nedar. Pero no a sa platja, sino als carrers ja que CADA DIA ha diluviat :) i a sobre s'estada a Indonesia ens esta sortint bastant cara ja que es pais es enorme i s'unica manera que tenim de visitar-lo en el temps que tenim es fer els desplasaments en avio.

 

Dema a la fi volam cap a Medan, al nord de Sumatra, i des d'alla anirem cap a Bukit Lawang (un dels unics llocs del planeta on encara es possible i accessible pel viatger veure orangutans en estat salvatge) i d'alla cap a ses illes Mentawai on quedarem fins dia 24, que sera es dia en que s'acabi sa primera etapa des viatge. Jo tornare cap a Europa passant uns dies a Londres i uns dies a Mallorca mentre que na Lua segurament creuara el Pacific passant per Rapa Nui i creuara sudamerica de Santiago de Xile a Buenos Aires, o a l'inreves (me mor de s'enveja) per despres trobar-mos a Bolivia i anar d'alla cap a Peru. Pero tot aixo ja forma part de sa segona etapa i no conve que passem s'arada davant es bou.

Vos seguirem informant. Una aferrada ben forta i salut!

Jakarta i Jogjakarta

Arribarem a Jakarta de vespre i esquivant conductors, agencies de taxis i falses informacions de que no hi havia bus local arribarem a s'aturada i agafarem es bus, que ens sortia molt barat. Ens va deixar aprop d'una de les principals estacions de tren a les onze des vespre i encara teniem sa feinada de cercar habitacio per passar-hi es vespre. Un cop a sa zona de motxillers (Jakarta no es un desti turistic, just un lloc de pas, aixi que s'oferta no era massa extensa ni variada) caminarem per amunt i per avall fins que trobarem un zulo per deu dolars amb uns anfitrions sospitosament parescuts a paparres. Per sort mos aixecarem sense picades i comensarem s'odissea de sortir de sa capital, que va arribar a semblar una missio impossible. Despres de consultar horaris i preus de tren en totes ses seves diferents classes, creuar sa ciutat en un bus ple a reventar fins a una estacio de busos que semblava importada directament des de la India compararem i pensarem. Tots els transports que haviem trobat per arribar a Jogjakarta eren de vespre i trigaven massa hores, i no oferien sa possibilitat de vagons amb lliteres o sleeping bus com a Vietnam. A part, varem tenir problemes amb els caixers i per tot ens demanaven pagar en metal.lic. Vegent que es poc temps que teniem per dedicar-li a Indonesia sen's estava consumint en res productiu contemplarem sa possibilitat dels vols interns, que ens va recomanar un jove indonesi (per cert, aqui sa gent amb qui hem tractat se mostra mes oberta i disposada a ajudar desinteressadament, fins i tot els amos dels hotels i de les agencies de viatges). Veient que no podiem comprar els vols per internet, anarem a s'agencia que teniem devora s'hotel i quan la trobarem tancada pensarem que no sortiriem mai d'aquella ciutat. A sobre, plovia. Per sort trobarem una agencia amagada a un carrero i l'amo ens va comensar a donar consells sobre com haviem d'organitzar el viatge, quins llocs valien la pena i quins no, donar-mos mapes... en fi,  un raig d'esperansa quan ja estavem desesperats. Aixi, trasarem el pla a seguir i li comprarem els bitllets d'avio.  A la fi, el dia seguent poguerem volar cap a Jogjakarta, on hi passariem 24 hores.

En baixar de s'avio agafarem un taxi cap a la zona d'hostals i just en baixar ja comprarem l'excursio que ens duria fins al Borobudur. Es mateix home que ens va vendre s'excursio ens va dur pels carrerons adjacents, molt acollidors, a la recerca d'un hostal barato. En trobarem un que ens sortia per 2,5 euros per hom, hi deixarem ses maletes i ens va acompanyar a un lloc on sopar barato. En haver menjat s'omnipresent Nasi Goreng (arros frit) anarem a jeure perque entre una cosa i s'altra devien ser les 10 del vespre i ens haviem d'aixecar a les 4:30!! 

 

Aixi, amb sa impressio de que nomes havien passat 5 minuts sentirem el cant d'un iman, que ens va semblar que teniem dins s'habitacio amb un megafon, que ens va donar el bon dia a crits d'Allahu Akbar. Per sort eren les 4:30 i encara ens va venir be tot s'escandol per deixondir-mos una mica. Baixarem a esperar al bus i anarem cap al Borobudur. De cami poguerem veure el mont Merapi, un volca encara actiu, que treia un fum inquietant pel seu crater. A mes, atravessarem selva i rius marrons, era com estar dins un documental. A la fi arribarem al Borobudur a les 6 del mati. Just entrar mos donaren una falda que es obligacio dur posada dins el temple i iniciarem sa caminadeta. 5 minuts despres el verem alsar-se imponent entre ses palmeres a la llum d'un sol que just sortia. 

 
Se tracta del monument budista mes gran del mon construit al s. IX d.C d'estructura piramidal. El que mes crida l'atencio son les 72 stupas perforades que estan al nivell superior i que contenen un Buda assegut al seu interior. Un cop haguerem contemplat l'alba des d'adalt ens dedicarem a recorrer els diferents nivells admirant els baix-relleus que narren la historia de la cosmologia budista on distingirem les diferents etapes des de la vida a la cort del princep Siddharta, el seu retir espiritual i el posterior ascens al Nirvana. Va ser una autentica passada, molt emotiu pels dos pero mes per na Lua que no va poder contenir les llagrimes. Ens va admirar el seu impecable estat de conservacio, comparat amb els temples d'Angkor; sobretot perque alla, a banda dels problemes que puguin tenir els temples cambodjans, hi ha el problema dels volcans i dels terratremols. 

 
Un cop tornarem a Jogja, com la coneix tothom, (nomes eren les 11 del mati!!) ens dedicarem a pasturar per els acollidors carrerons i trescar per ses tendes on trobarem souvenirs d'allo mes autentics i originals. Varem pensar que era una llastima nomes tenir unes hores per gaudir de la capital cultural de Java pero quan agafarem s'avio cap a Bali ho ferem amb el sentiment de que nomes per veure el Borobudur ja havia valgut la pena.

Fins aqui el nostre periple per Java. Una abrasada i salut!

Sai Gon (Ciutat de Ho Chi Minh)

Quan arribarem a  Ciutat de Ho Chi Minh (Sai Gon), cercarem un hotel, contractarem ses excursions i anarem a sopar i a descansar. Sa nostra visita a Sai Gon era nomes de tres dies, aixi que varem decidir fer una excursio diaria i el darrer dia ja haviem d'agafar l'avio.

La primera visita que ferem va ser la dels tunels de Cu Chi, que esta a uns 100 km de Sai Gon. Se tracta dels tunels que varen ser construits i utilitzats pels Viet Congs durant la Guerra americana i que son els mes llargs de tot Vietnam. La visita ens va agradar molt perque tinguerem la sort o la desgracia de tenir un guia que havia lluitat a la guerra en el bandol america i per aquest motiu les explicacions foren bastant completes (sobretot com escquivaven les trampes, com descobrien les entrades als tunels, etc).  Primer mos posaren un documental que pareixia del No-Do, en blanc i negre i propagandistic 100%, complementat amb un mapa i una maqueta on podiem veure com hi havia tunels a 3, 6 i 8 o 10 metres sota terra aquests darrers nomes en cas d'emergencia pel napalm. Despres el guia ens va dur a un lloc on aparentment no hi havia res, pero va retirar unes fulles del terra i alla hi havia una mini entrada al tunel que devia fer uns 50x30cm. Quan el guia ens va dir que qui volgues podia provar d'entrar-hi me vaig pensar que era broma. Pero no, sa gent va comensar a passar-hi menos un que se va quedar entrevessat. Noltros poguerem passar (lo de'n Joshua potser sorpren pero en el meu cas no te cap merit perque estaven fets a sa meva mida). 

Tambe varem poder veure els diferents tipus de trampes que utilitzaven els Viet Congs tan per matar als cans dels soldats americans (que despres se menjaven), com pels propis soldats, cada una mes cruel que s'altra. Pel que fa a les estances dels tunnels, en el primer nivell tenien diferents funcionalitats: rebost, cuina amb xemeneies que conduien el fum enfora per confondre els helicopters i no ser descoberts i es menjador. Els altres dos nivells eren ratoneres que permetien als charlies entrar per un lloc i sortir per un altre tan per escapar com per atacar mitjansant emboscades. 

Despres de passar per una recreacio de com feien ses bombes i ses trampes amb uns munyecos que de cop i volta se posaren en marxa i mos asustaren una mica, anarem a disparar. Si, heu llegit be, a un dolar i mig sa bala pots disparar en un camp de tir amb un Kalashnikov o un M-16 aixi com altres models. Ja se que aquesta atraccio turistica es una manera de frivolitzar amb el tema de la guerra, pero tambe es una forma de "tocar-ho" d'aprop. Nosaltres ens decantarem per un Kalashnikov de fabricacio russa perque es s'arma per antonomasia de ses resistencies. Teniem 5 bales per hom (perque era un minim de 10) i el blanc eren uns tassonets vermells o el dibuix d'uns animals i, justament a noltros, mos va tocar s'elefant. Mos sentirem com si fossim de sa Casa Reial.

I ja a lo darrer i a la fi entrarem a visitar un tram dels tunnels. Se tractava de nomes 150 metres de recorregut i era el nivell mes superficial, pero tot i aixi el guia ens va indicar que si algu sofria claustrofobia o problemes respiratoris s'abstingues a entrar aixi com tambe la possibilitat de sortir als 30 metres d'haver entrat si no ens trobavem be. Mos posarem en marxa i "caminarem" ajupits per un recorregut en zig-zag que fins i tot tenia una part per on s'hi havia de passar tombat. S'aire estava molt viciat a dintre i costava moure's, pero per sort ara esta il.luminat a cada pocs metres. En sortir tothom alenava i suava pero coincidirem en que era una gran experiencia i que valia la pena visitar-ho.

En acabar, el guia se va posar a cantar una canso dels Beatles, mai sabrem perque, i cap al bus.

Al dia seguent ferem la segona excursio que era la del Delta del Mekong, el camp d'arros mes gran de Vietnam. Com que nomes disposavem d'un dia mos varem haver de conformar amb visitar sa part nord del Delta perdent-nos aixi coses mes autentiques com el mercat flotant o els poblets. Anarem a visitar l'Illa Unicorn i l'Illa dels cocos (si, alla totes ses illes tenen noms exotics) on passejarem per uns canals en canoa, mos canviaren de barca 40 vegades i poca cosa mes interessant hi ha per contar. Anarem a un lloc on fabricaven caramelos de coco (bonissims), mos varen dur a dinar i menjar fruita, beure te local i licors d'arros mentre escoltavem musica tradicional en directe. Sona molt guai pero es molt artificial. Es una llastima que sigui la forma mes facil i economica de visitar aquests tipus de llocs allunyats de tot.

El quart dia ja era la nostra partida i, de regalo final, bronca amb sa de s'hotel per intentar-nos estafar un altre cop amb el canvi, poca quantitat pero lo que mos treu de polleguera es l'acte miserable de repinyar-nos perque si tot lo que puguin. Anarem cap a s'aeroport amb es bus de linia local, va ser un caos trobar s'estacio pero va valer la pena perque mos va sortir per 8000 dongs (menys de mig euro!). Anarem a s'aeroport i agafarem es vol amb destinacio Jakarta (Illa de Java, Indonesia!!!).

Com que anam una mica atrassats a nes blog perque ens estam movent molt, vos deixam amb dos centims de lo que hem fet avui i lo que farem es proxims dies. I vos prometem que en tenir uns dies de relax mos posarem al dia.

Ara som a Jogjakarta, devora es Borobudur que hem visitat avui mateix i ens ha encantat. I d'aqui una estona agafam es vol cap a Bali on hi passarem uns quatre dies, abans d'anar cap a Sumatra a veure orangutans i ses Illes Mentawai. Com que aqui ses distancies son enormes, hem decidit que farem els grans desplasaments amb Lion Air (una low cost local) perque es la millor relacio preu-distancia-temps i aqui lo que mos faltara es temps.

Una aferrada molt forta

Hoi An

En arribar a Hoi An es bus mos va deixar davant d'un hotel una mica apartat d'es centre amb s'esperansa de que mos rendissim davant sa calor i ses seves habitacions a 15 dolars amb dret a piscina. No ho varem fer i pensavem que ningu ho faria pero de cop i volta mos varem veure tot sols al carrer i comensarem a caminar cap a la zona de motxillers, que estava a un kilometre d'alla on erem. A meitat de cami i amb una fam i una calor que no mos deixaven caminar massa mes aturarem a dinar. Va resultar ser es millor menjar vietnamita que hem probat fins ara i gens malament de preu! wonton frit, rollitos de primavera, "roses blanques", salsa de peix... per llepar-se'n els dits! Amb ses piles carregades emprenguerem es darrer tram ja atravessant es casc antic de Hoi An. Mes envant tendriem temps per perdren's-hi pero sa primera impresio ja mos va deixar bocabadats.

Despres d'un poc de cercar i nomes trobar hotels cars amb habitacions menudes decidirem fer-li cas a un homo en una moto que mos prometia un a 10 dolars i a sobre amb piscina. El seguirem per un caminoi entre cases i clavagueres. Estavem a punt de partir corrent amb sa intencio de conservar els nostres ronyons a puesto quan finalment sortirem a un carrer principal i alla estava. No era res de l'altre mon pero era lo que mos havien promes. Deixarem es trastos, descansarem una mica i nedarem un poc.

Sortirem quan ja comensava a fer fosca i lo primer que mos va cridar s'atencio va ser sa quantitat de llumetes d'estil xines que penjaven d'arbres, fasanes i escaparats, de distints colors i tamanys. Aixo junt amb sa tranquilitat que s'hi respirava al casc antic i lo acollidor des passeig a sa vora del riu varen fer que decidissim allargar sa nostra estada a Hoi An en detriment de Mui Ne, es principal desti de platja de Vietnam, i que vist lo vist a Ha Long, no considerarem que valgues mes la pena que alla on erem. Lo primer que anarem a veure va ser el conegut pont cobert japones, construit al s.XVII i que es l'unic que alberga una pagoda budista al seu interior. Seguirem passejant una mica pero els museus, ses cases tradicionals d'antigues families comerciants i ses pagodes haurien d'esperar dos dies (es seguent tocava fer es gandul) quan comprariem s'entrada, ja que el centre historic de la tambe coneguda com a Fai Fo es patrimoni de la humanitat.

Aixi, llogarem una bici amb porta-luas i recorreguerem el centre a la cerca d'els llocs visitables que ens agradassin. Anarem a una casa senyorial que, segons ens va explicar sa guia, era d'estil xines, vietnamita i japones a parts iguals. Vos podeu imaginar lo preciosa que era, amb bigues i columnes d'una fusta antiga, altars a la familia i als deus i mobles i quadres tradicionals. Com que mos quedaven encara bastants de dies, aquell dia no visitarem res pus i mos dedicarem a trescar per ses tendes i nedar a sa piscina. 

A l'endema, tornarem a llogar sa bici i a pasturar s'ha dit. Com que partirem massa prest i feia massa calor, haguerem de tornar al nostre oasi piscinil a esperar que en Llorens se calmas una mica. Ja amb sa fresqueta anarem a enllestir ses missions que teniem pendents que eren comprar es bitllet de bus cap a Sai Gon (Ciutat de Ho Chi Minh) i cercar s'oficina de correus per enviar un paquet. En acabar ses feines anarem cap al centre ja que a les 19:30 hi havia un espectacle tradicional, segons explicava es triptic, i no ens ho voliem perdre. Era com una obra de teatre encara que es fil argumental se mos escapava. Cantaren i ballaren de moltes maneres, pero quasi totes mos recordaven a ses Apsaras d'Angkor i els seus moviments de mans tan orientals. En acabar s'obra sentirem musica d'una altra banda i es que resulta que, a part des teatre, cada vespre es fan jocs tradicionals. Aquell que teniem a devora era una especie de bingo on enlloc de numeros s'hi jugava amb paraules. Cada persona en tenia unes quantes escrites a un taulo de fusta i els dos que les treien del bombo les anunciaven amb una melodia que tenim gravada dins es cap. En acabar anarem a visitar una altra casa tradicional pero va resultar una mica decepcionant. Una parella d'ancians, molt ancians, es feien carrec de sa casa i no estaven per fer visites guiades. Hi entrarem i sortirem quasi immediatament perque, a part de sa manca de guia, era molt petita i no tan guapa com sa que ja haviem vist.

Es dia seguent i amb sa platja a nomes 5 Km no ens poguerem resistir de pegar-hi un bot. Anarem a llogar sa bici i mos posarem en marxa. Al cap d'una estona arribarem a sa que, segons sa guia, era "una preciosa franja de arena {..} donde es facil comprar pescado i marisco fresco a los pescadores" Res mes enfora de sa realitat. Va resultar ser una platja plenissima de gent i venedores de coses inutils, amb una aigua freda i molt moguda i a sobre s'acostava una tormenta. 30 minuts despres d'arribar-hi decidirem tornar. Despres de sa piscina anarem als mercats d'una i altra banda d'es riu a trescar, demanar  preus, regatejar i, en comptades ocasions, comprar alguna cosa. 

Es dia abans de partir anarem a visitar el que deixarem pendent. Anarem al museu d'historia i cultura de Hoi An, que te un nom molt llarg pero unes instal.lacions molt petites. Tot i aixi es contingut era interessant i mes ben explicat que el de Ha Noi. Despres anarem cap a un Assambley Hall, una especie de casal de reunio construit per sa comunitat mandarina i que a dia d'avui serveix de pagoda on sa gent hi va a resar. Hoi An es famosa per haver albergat comunitats importants de japonesos i xinesos sobretot durant el seu passat com a port comercial important i d'aqui els hi ve s'herencia arquitectonica i culinaria tan especials. Es tems que mos va quedar de dia el dedicarem a comprar records i regals, ja que era sa primera vegada en molt de temps que trobarem coses que realment valien la pena i que no eren es tipic clauer o camiseta amb es nom des lloc.

Es dia seguent, ja es darrer, mos aixecarem i deixarem passar es temps a un ciber-cafe fins que fos hora de partir. Aquesta vegada varem ser un poc vius i comprarem els bitllets directament a s'empresa de busos per evitar pagar una d'aquestes comisions de 25 dolars per ses que tant se desviuen els amos dels hotels. Mos varen dir que haviem de ser a s'estacio de busos a les 4 ja que es bus partia a les 5. Devers les 5 i quart va compareixer un taxi que mos va dur a noltros i a 3 persones mes enfora, a un lloc enmig d'una autopista on se suposava que passava es bus. Just en baixar d'es taxi va passar un bus que fins que el varem veure, no sabiem si tendria llits per poder dormir o si seria de seients normals, perque s'al.lota que els mos va vendre amb prou feines sabia dir Hello. Aixi doncs, entrarem ja com en Pere per ca seva, i ens acomodarem per passar-hi ses seguents 20 hores de cami cap a Saigon.

Fins aqui sa nostra estada a Hoi An. Una aferrada ben forta i salut!

Hue

Aixi doncs arribarem a Hue cansadissims i aquell horabaixa just cercarem una habitacio on caure morts i descansar. 

Es demati seguent i sota un sol de justicia sen's va acudir anar a visitar el centre historic i la ciutat prohibida de la que va ser sa capital del Vietnam imperial durant la dinastia Nguyen del 1802 al 1945. Despres de caminar deu minuts arribarem a sa muralla on aturarem per cercar una ombra i beure una miqueta d'aigo. Alla sen's va acostar un senyor amb un cyclo, una especie de bicicarro per dur els guiris de passeig. El varem rebre amb un no, pero aquell homenet insistia en que nomes volia xerrar. Ens va explicar que havia estudiat budisme durant 11 anys i que si li agradava molt sa pau, que els doblers no ho son tot a sa vida i coses d'aquestes. Varem pensar que, com que vivia alla i semblava bon tipo, li contractariem una volteta per veure sa ciutat antiga. Li varem demanar es preu i ens va dir que 6 dolars. Ho trobarem car pero varem pensar que era un preu raonable perque mos passejas per tot i fes de guia.

Mos va dur a veure ses portes de sa muralla, que havien estat restaurades com sa major part d'edificis historics ja que durant sa guerra de Vietnam va ser bombardejada per ser un refugi de Viet Congs. D'alla anarem pels carrerons de sa ciutat, on se respirava molta tranquilitat, i aturarem a templets i pagodes. A un d'ells hi havia una emotivitat especial ja que van ser assassinats molts civils refugiats dins el temple. Mentre xerravem dels seus estudis com a monjo se'm va acudir demanar-li que li passava pes cap quan meditava. S'homenet se mos va seure davant i mos va indicar que fessim el mateix. "Buidau sa ment... (i ompliu sa meva cartera, devia pensar) respirau i expirau sentint el so de s'aire". Molt poetic. Molt relaxant. Pero, com vos explicarem mes envant, una estafa.

Abans d'enfilar es cami cap a sa ciutat prohibida, passarem per un jardi tradicional. Una autentica passada: un estanquet amb carpes de colors, un pontet que ho creuava i bonsais per tot. Es tipic jardi oriental idilic. Alla seguerem i ens va escriure una serie de recomanacions d'acord amb s'any que varem neixer, una especie de prediccio de futur mitjansant s'horoscop xines. No li varem demanar que ho fes en cap moment, pero com que quan erem per alla pasturant s'homo ja escrivia, no li varem dir que no. 

Aixi, en haver acabat, anarem cap al recinte imperial, que era lo que de veres ens feia ganes. Arribarem a sa porta i en Toni, com el coneixiem a ell i coneixem a tots els vietnamitas, mos va dir que no trigariem mes de 45 minuts a veure es recinte i que ens podia esperar a fora sense cap inconvenient. A tot aixo ja feia dues hores que mos passejava, quan en teoria haviem d'estar una pel centre. Estiguerem d'acord en que ens esperas i comprarem es ticket d'entrada, de preu una mica abusiu tenint en compte que es patrimoni de sa humanitat de sa UNESCO i se suposa que ja reben subvencions per mantenir-ho. Com per tot hi deu haver algu que s'estigui omplint ses butxaques a costa d'aixo. Es recinte en si era una passada. Els edificis que segueixen en peu, d'una innegable influencia xinesa, eren impresionants tot i que moltes vegades no sabiem si eren temples o restaurants xinos. Altres edificis, pero, es trobaven en estat ruinos o en proces de restauracio com sa ciutat prohibida purpura, de sa que nomes en queden els ciments. Entre una cosa i s'altra varem estar dues hores pasturant per alla dedins, impossible haver-ho vist tot en 45 minuts. Va valer molt la pena venir fins a Hue per fer aquesta visita. 

Quan sortirem, en Toni mos esperava a una ombra i mos va dir que mos tornava cap a s'hotel. De cami, passarem per un museu de sa resistencia a s'exercit d'estats units i mos hi va entrar i, amablement, mos va dir que ens esperava a s'entrada. Alla hi verem fotos, armes i reliquies beliques pero lo mes impressionant eren un helicompter blackhawk, un bombarder i una serie de tancs nordamericans i un parell de canons dels Viet Congs. Tornarem amb en Toni i al cap de 100 metres passarem per unes paradetes al carrer on venien imitacions de reliquies beliques: plaques identificatives de soldats, medalles d'un i altre bandol... com que a na Lua li feia moltes ganes trescar per alla li diguerem a en Toni que aturas, que baixariem alla i ja aniriem a peu fins a s'hotel. Ai ai. Li donarem els 6 dolars acordats i ens va mirar com si l'haguessim ferit de mort. Mos va demanar mes doblers i, evidentment, li varem demanar per que si ens havia dit que eren 6 dolars. Mos va amollar que era perque haviem estat molt de temps. Si, estarem molt de temps, pero perque ens va enganar amb es temps de sa visita al recinte imperial, no mos va dir que ens cobrava per esperar i menys per meditar i escriure pardalades a un boci de paper a sa friolera de 6 dolars s'hora. Sabent ja de quin peu calsen i lo perillos que pot arribar a ser discutir amb aquesta gent li donarem 20 dolars, que encara li varen sebre a poc, i mos n'anarem enfadats, molt  decepcionats amb ell i sense un duro a sa cartera. I noltros que ens haviem canviat d'hotel per estalviar 2 dolars es vespre... Per molt que vagin de bones persones i de comunistes, al final, sa immensa majoria li llepa es cul al tio Sam i als dolars. I mes els conductors de taxi, motos o cyclos que son una mafia que ni a Sicilia...

Com que aquell home mos va robar es pressupost d'es dia en 4 hores no poguerem comprar reliquies. Aixi doncs anarem a fer una cervesseta en honor a sa seva falsetat i a sa seva puta mare :) Tot i aquestes mangarrufes que sempre mos intenten fer no consentim que no mos deixin disfrutar d'es viatge i, a mes, aquestes histories sempre mos serveixen per riure quan les recordam. 

En arribar, anarem d'agencia en agencia i d'hotel en hotel per comprar es ticket de bus cap a Hoi An. Aixo ho feim sempre per que es alucinant com varien els preus per una mateixa cosa. 6, 5, 4 i al final ho comprarem per 3 dolars quan segurament en valgui 1. Aixi doncs, es dia seguent mos aixecarem prest i emprenguerem ses 4 hores dins un bus que semblava una llauna de sardines, pero comparades amb ses 21 que hem arribat a estar, se mos varen fer curtes. A les 12 i mitja arribarem a Hoi An.

Una aferrada i fins a sa proxima!