Trekking per el Poon Hill i el Camp Base de l'Annapurna

Be gent, primer de tot demanam disculpes per trigar tant a tornar a escriure. Entre una cosa i s'altra ho hem anat deixant. Vos farem un petit resum dels 9 dies que hem passat caminant per l'Himalaya, que si no es faria massa llarg.

El primer dia, prestet es demati, anarem en taxi des de Pokhara fins a Nayapul i just en baixar ja mos posarem a caminar. Deu minuts despres arribarem a les casetes de control dels permisos i ja despres mos varem posar a caminar en serio. Primer de tot "flat flat" com deia el guia i despres, escales i escales i escales. Aixi durant 5 hores fins que varem arribar a Ulleri (1960m), el primer poble on aturarem. L'alberg era bastant autentic, pero molt fred. Baixarem a fer el riguros te a un menjador gelat. Pero mes tard, en haver sopat, varen encendre una estufa de llenya i tots mos hi varem seure al voltant a disfrutar del foc i descansar.

Sa segona jornada la varem comensar amb una caminadeta pel bosc. Segons el guia havia de ser mes suau que la del dia anterior, pero resulta que sa seva percepcio dels desnivells i duresa de les etapes estava un poc distorsionada. Entre boscs de rododendres, rierols, ponts penjants i ,finalment, una neu que ens cegava la vista, arribarem a Ghorepani (2750m) on passarem el vespre previ a l'ascencs al Poon Hill. Va resultar ser el Lodge  mes acollidor, amb un personal que va fer l'agost venent-mos mars, twix i demes porqueries. En haver arribat, com que era prest encara, anarem a voltar pel poble. Semblava importat des de Suissa amb tanta neu i tant de postal com era. Varem fer el primer amic: en Popi, un ca de l'himalaya la mar d'agut. Despres: te, sopar, estufa i a jeure.

El tercer dia va comensar amb fosca negra. Devers les 5 des demati mos aixecarem, mos enfundarem els frontals i, sense berenar, partirem cap al Poon Hill (3193m) per veure sortir el sol entre les muntanyes. 45 minuts despres, que mos varem semblar 45 hores, arribarem al cim. Mos hi esperava sa sempre freda hora que precedeix sa sortida del sol pero, gracies a deu, a Sidharta o a Shiva, hi havia una paradeta de tes que servien el millor te que hem provat mai. Despres de fer les riguroses fotos i de contemplar es paisatge imponent iniciarem el descens. Descens o break dance mes aviat. Si varem caure 15 vegades va ser poc. Sa neu era de feia tres dies i ja s'havia format una capa de gel que maleirem tot el dia. En arribar a Ghorepani, berenar de campions. I es primer probema tambe. Na Lua se va coensar a trobar malament. Vomitava (al bany) i se trobava marejada. Mos varem assustar una mica per que pensavem que podia ser mal d'altura. Pero n'Amit, el nostre guia omniscient, li va recomanar seguir tira tira o bistare bistare com diuen aqui. En arribar a un punt de descans (ole per na Lua, que estava ben fotuda pobreta) que tenia sa mateixa alsada que el Poon Hill, n'Amit va recomanar que drogassim a na Lua amb Coca Cola i Twix. Va fuincionar ben be. Per com va passar tot, el guia creia que li va pegar una pajara pel fred. Amb ses piles carregades, tornarem a emprendre sa marxa, aquesta vegada devallant/derrapant entre rampes de neu i escales gelades. Era molt divertit caure i desapareixer entre sa neu una i altra vegada, tot i que a vegades mos feiem una mica de mal o mos entrava neu a ses parts nobles. El paissatge era espectacular, com tret d'una pelicula. Un bosc ben nevat amb vistes a les montanyotes a cada costat. Ja a s'horabaixa, i deixant sa neu a darrera, arribarem a Tadapani (2590m) on ja mos varem cobrar 100 rupies per una ditxa d'aigua calenta.

Sa quarta jornada partirem cap a Sinwa (2100m). Com podreu comprovar, no cada dia pujavem de nivell. Tantdebo. Aquest dia el comensarem davallant 1000 metres. S'agraia aquesta devallada amb vistes genials del Machhapuchhre, menys exigent per ses nostres cames cansades, pero mes per els nostres genolls. De fet a na Lua li va comensar a fer molt de mal el genoll dret. Devallats els 1000 metres en tornarem a pujar 500 fins arribar a Sinwa. A les tres de s'horabaixa ja varem ser a puesto. Sa dutxa, que tambe s'havia de pagar, ja va ser un ribell d'aigo bollint, pero tot i aixi mos va tornar sa vida. El poblet era diminut i no hi havia massa cosa a fer, aixi que passarem s'horabaixa al menjador beguent te, menjant palomitas, beguent Rakshi (el "vi" local que es mes un licor de no sabem que) i escoltant a n'Amit contar histories de por, tradicions de cada etnia de les muntanyes i creences nepalis sobre les muntanyes i els esperits i deus que les habiten. Una passada.

El cinque dia, amb na Lua dolorida del genoll, partirem a veure mem que tal. Als 15 minuts, el primer moment critic. Ens aturarem a descansar i na Lua se debatia entre seguir o tornar a devallar. Despres de molt de pensar-s'ho va decidir mirar d'arribar a Deurali i decidir-ho despres d'haver descansat. Aixi partirem a caminar sa que va ser s'etapa mes llarga. Hores despres de caminar per amunt i per avall entre sa jungla de rododendres, amb Langurs ( ses monees locals) fent de ses seves a sa vora del cami, me va tocar a mi trobar-me malament. Abans d'arribar a Doban ja me vaig sentir marejat. En arribar-hi, pajara de campeonat i fins i tot vaig caure enterra, cosa que mai m'havia passat. Depres de dinar, ja recuperat, partirem cap a deurali. Aqui ja comensava a posar-se seria sa cosa. Pujavem primer amb pluja i despres amb una nevada increible. Ses escales tornaven a estar gelades, no anavem amb crampons i just teniem una inanimada barra de bambu per recolzar-mos. Una mala llenegada mos huagues pogut costar una cama. Acabades ses escales, se va animar sa cosa. Neu verge per tot, ses muntanyes mes blanques que mai, gel color de cel que penjava d'elles i riuets d'aigua turquesa que indicaven que se fonia el gel i que hi havia risc d'allaus. De fet, passarem per un lloc on uns dies abans hi havia hagut una allau. Un pas complicadissim, ja que era una muntanya de gel que nomes podiem pujar ajudats del guia. Arribarem vius a Deurali (3100m) i alla varem seure tots al voltant d'una camilla que anava amb queroseno, no van de bromes per aqui. En entrar a s'habitacio varem veure que s'unica vista que teniem era neu, neu que enterrava s'edifici. I a sobre just varem tocar a manta per hom, aixi que dormirem amb tot lo posat, jaqueta inclosa.

El sise dia, en el que haviem d'arribar al Camp Base, el varem comensar amb una mala noticia: na Lua, despres de pensar-s'ho tot es vespre, havia decidit tornar a Bamboo perque ja anava amb genollera, l'altre genoll li feia mal i encara quedava lo mes perillos. Na Deborah i jo, que tampoc esteiem per tirar coets, varem decidir pujar. Varem esperar una mica a que devallas un grup amb qui na Lua pogues arribar a Bamboo i varem partir. Mala cosa, perque quan mes tard se parteix, mes risc d'allau. Tira tira anarem pujant, descansant per aclimatar-mos a l'alsada. Arribarem al camp base del Machhapuchhre, on haviem de dinar, abans d'hora aixi que just hi ferem un te. Resulta curios, pero l'ascens a l'CBA (4130m) no va ser s'etapa mes dura del trekking. Una estoneta despres emprenguerem el darrer tram, ja entre un parell de metres de neu pero amb un paisatge que semblava donar-mos forsa per continuar. Finalment, hi arribarem, despres de tants dies de caminar, mals per aqui i per alla, etc... Sa sensacio va ser indescriptible. Diguem que va ser un momentasso. Ja adalt, primer de tot una xocolata calenta, telefonar a Bamboo per saber si na Lua havia arribat be i despres, fotos, tes i vida d'alberg, es a dir: jugar a cartes i a qualsevol cosa que se mos acudis.

El demati seguent, devers les 7 i mitja ja estavem en marxa. Era un poc inquietant veure els guies xerrant entre ells i mirant les muntanyes amb cares de preocupacio. Pero mes inquientant va ser que, en partir, es nostre guia se va posar a correr. Si, a correr per arribar quant abans a Deurali i passar el menor temps possible a una zona amb alt risc d'allaus. Semblava una pelicula. Una ventisca arrossegava neu que mos tallava sa cara, sa neu s'havia mogut el vespre i cada passa enfonyavem fins al genoll. No hi va haver descansos fins Deurali. Alla, despres d'un Mars divi, tornarem a emprendre sa marxa, caminant aviat fins arribar a Himalaya, on desapareixia per complet el risc d'allaus. D'alla partirem cap a Bamboo (en un dia desferem lo que varem fer en 2) per trobar a na Lua. Com no, la varem trobar acabada de despertar, i aixo que arribarem a la una del migdia.

El vuite dia, de Bamboo (2335) a Choomrong (2340) pero no per pla, sino pujant i baixant. I d'alla a Jinu Danda (1650m), un oasi entre tant esfors. Resulta, que a 30 minuts del poble, a la vora del riu, hi ha unes fonts termals i cap alla anarem. Cada any, a l'epoca del monzo, les piscines es destrueixen i les han de tornar a construir, aixi que ens demanaven una voluntat que no mos va sebre gens de greu donar. Les piscines estaven plenes d'excurionistes reviscolant. Com que el riu passava just a devora de sa piscina on erem noltros, mos hi varem ficar per fer un poc de tractament de fred calor. S'aigo des riu estava mes freda que sa neu, pero va ser una passada. Ja adalt, fent un te a l'alberg varem sentir un renou estrany. Mos varem girar fora sebre que era. N'amit mos va demanar mem si era una monea, pero no, al final va resultar ser un vell mes gat que no se que que s'havia despenyat uns 10 metres des d'una marjada. S'homo esta be, de fet va venir a incordiar-mos una mica.

Es nove dia, es darrer, varem anar de Jinu Danda fins a Nayapul, on va comensar tot. El cami anava primer entre granjes amb marjades infinites, despres per una esplanada i desembocava a... una carretera insulsa que seguirem durant hores. Va ser s'etapa que se mos va fer mes dura, no sabem si pel cansament o per que es paisatge se mos va fer molt repetitiu. A Nayapul agafarem el taxi  cap a Pokhara i, un cop arribats, agafarem la resta d'equipatge i, com a nomades que som, anarem a cercar hotel. Ja trobat, a cercar un lloc on menjar un bon bistecot ja que mos haviem passat els darrers dies menjant sopa de verdures amb fideus i qualque momo.

I ja esta, fins aqui s'aventura mes gran que hem viscut de moment. A vegades massa dura, a vegades amb moltes rialles, a moments avorrida, pero, sobre tot, una experiencia que no oblidarem mai.

Namaste! i un aplaudiment per qui ho hagi llegit tot!!